Una vegada, vam anar a fer una excursió a no sé on, només sé que era un lloc tranquil i no hi vivia ningú. Vam voltar per uns prats molt grans i no hi vivia ningú. Vam voltar per uns prats molt grans i molt tranquils, amb flors i papallones. De cop el cel es va tapar i van començar a caure gotes d’aigua fines que semblaven ratlles el cel. Vam córrer a buscar un refugi o alguna pedra gran per protegir-nos, perquè cada vegada plovia més fort i com no trobàvem res ens vam separar: "Jo aniria amb el meu pare i la meva germana, amb la meva mare" i així ho vam fer.
Vam estar caminant uns cinc minuts fins que vaig veure una casa de fusta, una mica vella, però encara estava en condicions. Li vaig dir al meu pare que allà a l’esquerra es veia una casa. Tots dos vam pensar que el millor seria picar a la porta, però quan vam picar ningú no va contestar.
Vam cridar per saber si hi havia algú, però res. Tot seguir la porta es va obrir sola, es veu que no tenia clau i sempre estava oberta, perquè no hi havia ningú.
Era una casa collidora, de color blanc i d’una fusta vella, les vistes eren impressionants, al davant del balcó hi havia un llac molt gran i al fons de tot , quan ja s’acabava el llac, continuaven els prats. La casa, perquè no hi hagués tanta humitat, estava 1 metre aixecada de terra gràcies a unes potes primes i llargues que tenia a baix.
Al cap d’uns minuts vam cridar a la meva mare i la meva germana perquè vinguessin. Quan van venir no s’ho podien creure. Era una casa de somnis, només faltava pintar-la una mica i tapar alguns forats, i ja estaria llesta. Així ho vam fer, la vam pintar i li vam tapar els forats, en aquell moment, era estiu i feia calor, així que ens vam banyar al llac.
Els dies van anar passant ràpids com coets de l’ho bé que ens ho passàvem i cada vegada s’acostava més l’hora de tornar a l’escola. Dos dies abans de començar l’escola vam tornar a Torelló i quan vam començar l’escola jo em moria de ganes que comencessin les vacances d’estiu per poder tornar a la casa del llac.
Així, cada estiu vam anar a aquella casa. I ara, que ja fa uns quants anys des de que vam trobar la casa, encara me’n recordo de quan la vaig veure per primera vegada. Amb tots els detalls.
Patrícia Z. 5è B
Vam estar caminant uns cinc minuts fins que vaig veure una casa de fusta, una mica vella, però encara estava en condicions. Li vaig dir al meu pare que allà a l’esquerra es veia una casa. Tots dos vam pensar que el millor seria picar a la porta, però quan vam picar ningú no va contestar.
Vam cridar per saber si hi havia algú, però res. Tot seguir la porta es va obrir sola, es veu que no tenia clau i sempre estava oberta, perquè no hi havia ningú.
Era una casa collidora, de color blanc i d’una fusta vella, les vistes eren impressionants, al davant del balcó hi havia un llac molt gran i al fons de tot , quan ja s’acabava el llac, continuaven els prats. La casa, perquè no hi hagués tanta humitat, estava 1 metre aixecada de terra gràcies a unes potes primes i llargues que tenia a baix.
Al cap d’uns minuts vam cridar a la meva mare i la meva germana perquè vinguessin. Quan van venir no s’ho podien creure. Era una casa de somnis, només faltava pintar-la una mica i tapar alguns forats, i ja estaria llesta. Així ho vam fer, la vam pintar i li vam tapar els forats, en aquell moment, era estiu i feia calor, així que ens vam banyar al llac.
Els dies van anar passant ràpids com coets de l’ho bé que ens ho passàvem i cada vegada s’acostava més l’hora de tornar a l’escola. Dos dies abans de començar l’escola vam tornar a Torelló i quan vam començar l’escola jo em moria de ganes que comencessin les vacances d’estiu per poder tornar a la casa del llac.
Així, cada estiu vam anar a aquella casa. I ara, que ja fa uns quants anys des de que vam trobar la casa, encara me’n recordo de quan la vaig veure per primera vegada. Amb tots els detalls.
Patrícia Z. 5è B
