La solució a la contaminació

ÍNDEX

1- El petit Bernat

2- Una idea a l’escola

3- La biblioteca és millor del que un pot imaginar

4- No és tan fàcil com sembla

5- El pare lladre de idees

6- La investigació

7- La construcció de la nau

8- Els fums cap a dins

9- El gran viatge

10- L’avi d’en Bernat

11- Preparació per al segon viatge

12- El contacte i el descobriment

13- Solució i l’evolució

14- Una lliçó per al pare

15- L’evolució de la civilització

1. El petit Bernat

L’any 2085, en el petit poble de Torelló, en el carrer Olot número 27 hi vivia en Bernat, un nen molt espavilat que es pensava que els seus pares amb prou feines i treballs li pagaven l’escola. Ell pensava això, però cada dia a la tarda, sortint de l’escola, en Bernat havia de anar pels carrers o als contenidors a buscar menjar.

Mentrestant, els seus pares anaven a l’ajuntament a demanar els diners que cobraven cada mes. En Bernat no ho sabia, però els seus pares treballaven a la NASA de nit, i feien veure que eren pobres de dia. Cada dia, quan el seu fill era a l’escola o a buscar menjar ells aprofitaven per menjar en un lloc de qualitat al carrer Olot número 24 on havien traslladat el Bulli i on hi havia de cuiner en Ferran Adrià II. I amb els diners que cobraven podien anar-hi a esmorzar, dinar i sopar.

Pobre Bernat! pensareu. I també se us deu haver fet un cuc a la panxa que us fa pensar perquè els pares d’en Bernat volen que el seu fill visqui aquesta vida. Doncs perquè tenen la gran, perillosa, pensativa i recargolada missió de donar al món la solució a la contaminació i per això havien de ser discrets, necessitaven extreure informació d’una mestra que anava a l’escola on anava en Bernat, perquè era la única persona de la terra que sabia el lloc on vivia una persona amb qui havien de parlar, i cada final de trimestre els pares d’en Bernat n’hi extreien una mica més.

2. Una idea a l’escola

Un dia, en Bernat, quan passava pel carrer St. Bartomeu, després d’haver passat per molts altres, va trobar una vella que ja caminava amb un bastó, tenia una veu ofegada, impotent i arrugada que gairebé no es podia escoltar, i li va dir:

- Els científics es pensen... (tus) que això de la contaminació és imparable, (torna a tossir ) però jo no penso el mateix, perquè si els prehistòrics van evolucionar molt i van fer molts descobriments, nosaltres també en podem fer tants com ells.

Aquestes paraules van ressonar pel cap del nen tot caminant, fins que va arribar a l’escola. Quan hi va arribar va intentar treures’ho del cap, però no podia, i mira que ho intentava però no podia i per acabar-ho de rematar aquell mateix matí tenia un examen de català. Per sort el timbre li va desvetllar el cap i li va sortir bé.

A segona hora li tocava Naturals, i treballaven el tema de la contaminació, i a en Bernat li va tornar a rodar pel cap el que li havia dit la vella. Mentrestant, la mestra i els altres alumnes anaven canviant de tema

Ell anava rumiant una solució a la contaminació i anava pensant: el que nosaltres fem és llençar fums a l’atmosfera, però si els utilitzéssim d’energia aniria perfecte, però això encara seria massa difícil i ens hi passaríem massa temps, abans ja ens hauríem cremat, mmm... mmm... mmm... (van passar deu minuts) però i si mentre ho estudiem, llencem els fums a un altre lloc..., si però a quin? mmm... mmm... mmm... ja està! Si l’espai és infinit durant aquest període temps ho podríem fer, perquè només en contaminaríem una petita part, per tant aquesta seria la solució a la contaminació!!!.

De l’alegria que li va donar aquella solució es va aixecar de la cadira i va fer un crit, fins que es va adonar que estava a mitja classe i es va tornar a asseure amb la cara avergonyida i tots els altres companys/-es se’n van riure.

Quan va arribar a casa ho va explicar als seus pares i els seus pares, envejosos, li anaven donant voltes. No s’ho creien, el pla era gairebé perfecte.

3. La biblioteca és millor del que un pot imaginar

L’endemà en Bernat va tornar anar a l’escola molt entusiasmat perquè a primera hora li tocava Naturals i en Bernat va donar-hi més voltes, ell anava pensant: sí, però... el pla és perfecte però... jo que sóc un nen pobre com ho faré per dir-ho al món.... no tinc cabina teletransportadora i tampoc entenc ni l’àrab ni el rus només sé català, castellà i anglès.... ni m’entendria gairebé amb els anglesos. He de buscar algú que sàpiga molts idiomes mmm... mmm... mmm.. ja està!!!! El veí del cosí del germà del meu pare! I així hauríem d’anar a Tailàndia.... pufff per això necessitaríem la cabina teletransportadora; per tant, l’única cosa que puc fer és preguntar-li a la senyoreta quants idiomes sap .

–Senyoreta , una pregunta: quants idiomes saps?

–Tots els idiomes que sé que existeixen els sé, jo!

Malauradament, aquella senyoreta només en sabia un. En Bernat no va trobar cap més solució que anar a la biblioteca a estudiar idiomes. I cada dia, després de classes, a més d’ anar a buscar menjar anava a la biblioteca a estudiar idiomes, fins que se’ls va saber de memòria tots i després va pensar: la biblioteca és millor del que un pot imaginar, ja em sé de memòria tots els idiomes del món!

4. No és tan fàcil com sembla

Els pares d’en Bernat anaven donant voltes i voltes al pla perfecte que havia creat el seu fill i més voltes hi van donar quan el seu fill un dia que va arribar a casa els va dir:

-Mama, papa, ja em sé tots els idiomes del món, ja puc escampar la meva fantàstica idea. Però abans m’haureu de comprar una cabina teletransportadora i llavors ho podrem escampar pel món i podrem sortir de la pobresa i ens farem rics. Puff! però abans haurem de recaptar diners per poder comprar una cabina teletransportadora, i això ens costarà molt i fins que no ho aconseguim fer tot, potser ja ens haurem cremat puffff!..... ai!

-D’acord fill. Intentarem recaptar molts diners, el més abans possible i si els aconseguim, t’avisarem i viatjaràs per tot el món a dir-ho. Fins i tot aniràs a la NASA i si el teu somni es fa realitat et recompensarem amb tot el que tu vulguis.

En escoltar aquestes paraules, en Bernat es va posar tan content que va començar a fer salts d’alegria.

Anaven passant els dies, i els pares d’en Bernat li deien que estaven intentant recaptar diners, però no ho aconseguien, i en canvi, el que feien era quedar-se a casa intentant idear un pla per robar la idea a en Bernat. I per molt que s’hi feien, no tenien al cap cap pla suficientment segur per robar-li la idea. mira que n’havien ideat de bons, però gràcies a les càmeres de vigilància que gairebé no es podien ni desconnectar ni espatllar, tots els seus plans fallaven, i gràcies a les mateixes no podien posar a prova cap dels seus plans.

5 .El pare lladre d’idees

Un dia en Bernat, tornant d’escola, va trobar la mateixa vella i li va dir

-Bernat, els teus pares m’han dit que tu sol havies pensat la solució a la contaminació, i que la volies exposar al món, Jo et voldria ajudar, però no tinc cabina teletransportadora i no et puc ajudar. Però si que et diré una cosa : els teus pares t’amaguen molts secrets i un d’ells és una missió molt perillosa...

En Bernat se la va mirar espantat i va dir:

–No et crec, els meus pares no m‘amaguen res, i tu em vols enredar, jo confiava en tu, i tu m’has enredat!!! Mentidera!!! No m’enredis!!! - va dir cridant en Bernat, i se’n va anar corrents a casa.

Quan hi va arribar li va explicar tot al seu pare, i el seu pare va pensar: no suporto aquella vella xerrameca, ja s’ho trobarà. I li va dir:

–Tranquil, que deia moltes mentides no te’n pots fiar, de les velles. Per cert, saps com desconnectar les càmeres de vigilància?

En Bernat va desconnectar-les totes i quan va acabar, el seu pare va utilitzar el pla més eficaç per robar-li la idea. i així va ser com el pare d’en Bernat va sortir-se amb la seva i passar a ser el lladre d’idees.

6. La investigació

L’endemà, anant a escola, en Bernat va trobar una altra vella igual que l’anterior, que li va dir:

–La meva germana bessona et va mentir, però jo et diré la veritat perquè soc endevinadora...

- Si aquella vella és la teva germana bessona, no em faràs caure al parany de la vostra causa, i mai no et creuré!!! O sigui, que ja li pots explicar a la teva germana bessona, que has fracassat, i que no em podreu convèncer.

Quan va arribar a escola, ho va explicar al seu millor amic, i no s’ho va creure. Però quan van començar les classes ja se’n va oblidar i a la classe de Naturals ja pensava en la solució a la contaminació. Aquell vespre va tornar a casa carregat de menjar, perquè havia trobat un cuiner de carrer que li havia cuinat gratis, i quan ho va explicar als seus pares, van al·lucinar.

Aquella mateixa nit, el pare d’en Bernat ho va escampar per tota la NASA i va començar la investigació sobre la capa d’ozó. Era una investigació per als científics més experts de la terra perquè era tan i tan perillosa que amb un miserable error de càlcul podia explotar tota la terra i tot el sistema solar. En aquest cas, es convertiria en un forat negre gegantí, o crearia un altre BIG BANG. Però tenien molta confiança en els científics, perquè disposaven dels materials i instruments més avançats de tota la civilització humana i també disposaven de gent ràpida i eficaç per poder disposar dels materials o instruments el més aviat possible.

7. La construcció de la nau

Algun dia, de tant en tant, en Bernat tenia enfrontaments desagradables amb alguna bessona, però a part d’això, vivia una vida normal. L’ escola li anava bé i tenia bona relació amb els seus companys. Fins que un dia, quan va arribar a casa, li van dir:

–Bernat, t’hem de confessar que som rics. Han corregut rumors de la teva idea i la NASA se n’ha adonat i ens ha donat treball i sou.

Li deien una mentida, perquè ja no s’havien d’amagar del món, però en Bernat era llest i no s’ho va creure.

– I quin dia serà el primer viatge del llançament de fums a l’espai? - Va preguntar en Bernat, però li van contestar:

–Encara estan estudiant com agafar el fum.

I sí, a la NASA encara estaven estudiant com poder agafar el fum. van passar dies... dies... i dies... fins que un de vellet va dir:

- I si l’agaféssim amb globus?

Tots hi van estar d’acord, i llavors només faltava fabricar la nau. Però, quin tipus de nau? quina alçada? quina longitud? es preguntaven els científics. ..

- Ja està! Si ho féssim amb escala 1:9999 seria perfecte. va dir un.

- La maqueta fa 59cm d’alçada i 112 de longitud- Va dir un altre, i es van posar a calcular-ho.

-Per tant d’alçada faria 3566’31m. I de longitud 11198’88m.- va dir el més ràpid a calcular-ho de tots.

I ara només calia trobar un lloc prou gran per poder-la construir. Quan el van haver trobat, en qüestió de quinze dies ja la van tenir construïda perquè, com he dit abans, els científics disposaven del material més bo i més ràpid.

8. Els fums cap a dins

Sortia a les notícies, sortia als diaris, i a la premsa, sortia a tot arreu: la solució a la contaminació. Però no sortia en nom d’en Bernat sinó que sortia en nom del seu pare. En Bernat, quan ho va veure, va pensar en les velles germanes bessones. Tot el camí cap a escola anava pensant que tenien raó. “Els meus pares m’han enganyat, i les germanes bessones tenien raó. M’he de disculpar, o sinó, no podré sol contra els meus pares”, va dedidir.

Mentrestant, a la NASA els científics tenien un caos al cap com mai l’havien tingut. La companyia “Fums a Pressió Express” havia tingut un problema per posar els fums a dins els globus i per als científics havia passat a ser companyia “Fums a Pressió Inexpress”

–No ens en podem fiar mai més d’aquesta companyia!!! Li hauríem de treure fins i tot el títol Inexpress perquè no es pot suportar aquesta lentitud per part d’una companyia Express i menys d’una de fums comprimits.

Mentrestant, en Bernat amb la seva cabina teletransportadora va anar a casa de les bessones a disculpar-se.

–Senyores germanes bessones, vinc a demanar-vos perdó.

- Et perdonem, - van dir totes dues a la vegada

–I també us vinc a demanar el vostre ajut perquè no puc jugar a aquest joc contra els meus pares tot sol i necessito dues persones que m’ajudin a pensar com treure-li la fama al meu pare i quedar-me-la jo.

9. El gran viatge

Ja estava tot a punt: la nau ja era construïda segons el que donaven les investigacions, i ja s‘havia començat a investigar el fum per poder-lo utilitzar d’energia, i tot el menjar i aigua que necessitaven els astronautes per a tot el viatge estava preparat.

–Ara el meu fill ja no em podrà parar el peus!!! Pujaré a la nau i seré el més famós de tota la terra!! Ha,ha, ha ! Dominaré la terra amb dues mans!!! Abandonaré el meu fill i la meva dona!!! seré solter!!! I totes les noies de la terra voldran lligar amb mi!.

Mentrestant, a casa de les velles:

–Bernat, t’hem de confessar una cosa. T’hem estat seguint i donant-te pistes perquè jo sóc la teva besàvia i ella la teva àvia, però ens diuen i ens diem bessones perquè som iguals- li van explicar les velles a en Bernat, i en Bernat va quedar bocabadat, però després va reaccionar i va dir:

–Us juro que me n’alegro molt, però si mirem la televisió a qualsevol canal veurem la nau a punt de enlairar-se i no m’agrada fracassar. Haurem de pensar ràpid perquè si la nau s’enlaira haurem fracassat.

-Atenció a l’enlairament! Troposfera, estratosfera, mesosfera, termosfera, exosfera i el coet ja és a l’espai!!! Atenció, el coet es va allunyant de la terra, s’obren les comportes en direcció al sol i surten tots els globus, la nau fa un remolí per encaminar els globus cap al sol i es queda a mirar-ho. Però en un moment ha aparegut un vehicle molt estrany que ha tirat raigs làsers contra els globus, ha obert unes comportes i ha absorbit el fum i se n’ha anat. Això ha estat màgic, per a la humanitat i fins aquí EL LLANÇAMENT DE FUMS A L’ESPAI.

10. L’avi d’en Bernat

En Bernat, quan va veure allò, va pensar que ja ho havia perdut tot, però l’àvia i la besàvia li van dir:

–Vés a casa de la teva mare i digues-li per què s’ha tirat enrere en la seva operació-

En sentir aquestes paraules, en Bernat ho va fer de seguida, però pel camí va trobar un home que li va preguntar:

- On vas?- I sense que en Bernat tingués temps de contestar-li es va posar la mà al cap:

- O sigui, que tu ets el meu nét i vas a casa a dir-li a la teva mare que per què s’ha tirat enrere en el seu pla- va dir el vell que semblava que tenia cent anys com a mínim, i en Bernat li va contestar:

- Com ho sap vostè això? Segur que vostè es el meu avi o besavi?- va preguntar en Bernat, estranyat.

- Sí. Anessis on anessis, sempre et reconeixeria, perquè ets el meu nét. I tot això ho sé perquè tinc poders, gràcies al fet que he estat als pols i les radiacions solars m’han tocat de ple, i per acabar-ho de rematar em van fer servir per fer un experiment d’ADN. I per això, cada vegada que toco una persona veig el que pensa i el seu futur més proper i el teu futur més proper és que li preguntis a la mare per què s’ha tirat enrere en el seu pla.

En aquells moments en Bernat va anar a casa seva i hi va trobar la seva mare i li va preguntar. La seva mare li va explicar una llarga i desastrosa història que deia que el seu pare, per aconseguir el poder, havia fins i tot matat persones i havia fet coses desastroses i que per això s’havia tirat enrere el seu pla. I en Bernat es va desesperar, però la seva mare, utilitzant les idees de robar idees al revés, el va aconseguir consolar.

11. Preparació per al segon viatge

Després d’aquella aparició estranya al primer viatge, els de la NASA treballaven el doble de lents, perquè cada dia es passaven les hores mirant el vídeo i pensaven: “Com pot ser que hi hagi una civilització més avançada que nosaltres?” No paraven de pensar en això i precisament això era la seva perdició. En el que havien de pensar era en els fums, com els farien energia i en canvi només pensaven en com era possible que hi hagués una altra civilització sense que se’n poguessin haver adonat. En canvi, en Bernat i la seva família, menys el seu pare, pensaven en com fer girar la truita en aquestes condicions:

I si féssim anar-hi premsa,televisió i diaris...? - li farien preguntes que no sabria contestar i llavors hi anem a llençar indirectes i es tornarà boig.

Mentrestant, a la NASA ja s’havien afartat de mirar el vídeo, perquè els havia arribat una carta de la companyia de fums comprimits que ja tenien una altra càrrega a punt. Tots els de la NASA es van posar a treballar en la preparació del segon viatge, van avisar al pare d’en Bernat però estava tan ocupat mirant el vídeo que no va sentir el telèfonorella. Els científics de la NASA creien que sense el que va idear la solució a la contaminació no es podia fer cap més viatge i el van anar trucant fins que al cap de dues hores va contestar i va dir que al cap d’una hora estaria preparat.

12. El contacte i el descobriment

Al cap d’una hora, el pare d’en Bernat ja estava dins la nau. De cop es va sentir 10.... 9.... 8.... 7.... 6.... 5.... 4.... 3.... 2.... 1.... i quan anava a sonar el zero hi va haver un tall de la llum i per tota la NASA va ressonar:

- (grtuyytrewwvbtgrfddd) .

El cap de traduccions alienígenes va dir que resultava que el missatge deia: “Sabem parlar el vostre idioma, i quan hagueu desxifrat aquest missatge agafeu una cabina teletransportadora i aneu a les coordenades següents 01937284605 del planeta ADSfghjkl, allà podrem parlar sobre el tema dels fums.

El MJN (màxim cap de la NASA) va agafar la primera cabina teletransportadora que va trobar i va anar al lloc on indicaven les coordenades del missatge i quan hi va arribar es va trobar una forma de vida molt petita que li va dir

–Escolta! Que no vulgueu ser de l’associació de planetes de la galàxia Paramón no vol dir que l’hagueu de destrossar . Ja sabem que esteu molt poc avançats en la civilització, però si us feu de la APGP avançareu molt més ràpid. Què me’n dius? Vosaltres, els del Sistema Solar, us voleu fer de la APGP?

- El MJN va fer que sí amb el cap.

- D’acord!- va dir aquell petit extraterrestre - Només ho has de confirmar.

El MJN va fer que si amb el cap i va dir:

- Confirmo que, a partir d’ara, el Sistema Solar és de la APGP.

13. Solució i evolució

Quan el MJN va tornar a la terra, el van rebre amb grans aplaudiments i grans reverències. Però això només va ser durant cinc minuts. Després, tots els periodistes i tota la premsa i càmeres van anar a veure el pare d’en Bernat, i li van començar a preguntar coses que ell no sabia, com per exemple: “Quin dia exactament li va venir la inspiració?” o “Amb què es va inspirar?”. El pla de la mare d’en Bernat havia funcionat. El pare d’en Bernat es va començar a inventar respostes per a cada pregunta.

Mentre el pare d’en Bernat estava pels periodistes el MJN havia agafat una cabina teletransportadora i havia anat a les mateixes coordenades que el cop anterior i es va tornar a trobar amb el mateix extraterrestre i el MJN li va dir :

-Com es fa, perquè els fums que provoquem els humans es converteixin en energia ?

-Doncs, primer heu de posar en un globus tot el fum que hi càpiga i després heu de fer que el globus exploti dins la xemeneia de la fàbrica més gran del món. Un segon després de l’explosió a les restes del globus els ha de tocar fum. Llavors el fum serà d’un color diferent cada dia, el primer dia de color groc, el segon taronja, el tercer lila i així anar fent fins arribar a transparent. Llavors haureu de fer un cable gegant i l’haureu de posar a la xemeneia i l’haureu de connectar a la fàbrica. En aquell moment, la fàbrica explotarà i totes les xemeneies trauran electricitat.

El MJN va donar les gràcies a l’extraterrestre i se’n va anar després a la terra. Ho van fer i totes les xemeneies ara treien electricitat.

14. Una lliçó per al pare

El pare d’en Bernat va tornar a casa amb la intenció de descansar. Però quan va arribar es va trobar tota la seva família i el van començar a torturar mentalment, o sigui, a dir-li “T’ha anat bé, eh? l’entrevista!” o “No ho sabia que t’havies inspirat en una sabata” etc...

Aquell home no ho podia aguantar: o deixava que el món descobrís la veritat o la seva família el seguia torturant mentalment. Va decidir aguantar els comentaris una estona però quan va arribar en Bernat de l’escola ja no va poder més i va dir:

-Doncs digueu la veritat al món, perquè ja no m’importa. El canvi climàtic i la contaminació ja han estat solucionats. Per tant, jo ja ho he vist des de prop. Em vaig capficar massa en la meva missió i al final la va fer el meu fill. Jo li vaig prendre la glòria. Per això ara em tancaran a la presó i ni jo ni ningú podrà fer res en contra del fet que jo vagi a la presó.

Quan el món i la APGP se’n van adonar, va anar a un judici i després directament a la presó . I en Bernat va ser el més famós de la terra i a cada lloc on anava el saludaven amb grans aplaudiments.

El pare d’en Bernat ve rebre la millor lliçó de la seva vida.

15. L’evolució de la civilització

En Bernat cada vegada s’anava fent més gran junt amb el seu poble. Cada vegada avançaven més, fins i tot un dia l’extraterrestre li va dir com fer que la terra fos més gran i donés més recursos econòmics.

Però un dia l’extraterrestre li va dir a en Bernat que podia fer que tots els habitants de la seva civilització es tornessin com l’extraterrestre ,però en Bernat li va dir :

–No gràcies ! -perquè potser més endavant, si fem aquest canvi, ens costarà molt més evolucionar i no m’arriscaré a perdre una facilitat.

Abans en Bernat no es va aprendre tots els planetes de la APGP van pasar 366 dies, o sigui, un any i un dia. I en Bernat anava pensant : “Això m’ha costat més que aprendre’m els idiomes de la terra”.

Van arribar a evolucionar tant que hi va arribar a haver “pa amb tomaqueries” o “cibermercats” i tot!

El nom de Bernat ressaltava al llibre de noms: el nom de la persona que va fer més per a la terra en més poc temps.

Autor: Joan Vilarrasa Cubí

El passadís egipci

Hi havia una vegada un detectiu que va veure unes figures egípcies en un paper abandonat al carrer. Va girar el full i va veure un mapa d’un tresor, i ben decidit se’n va anar a buscar-lo.
Tot seguint el mapa, va arribar a un carrer sense sortida. De cop, a terra va veure un ull que li semblava haver vist abans: era l’ull d’aquell paper! Quan el va trepitjar, va caure en un passadís molt fosc. Sort que sempre anava ben equipat i portava una llanterna. La va encendre i va continuar caminant per aquell passadís tan i tan llarg, fins que al final va trobar una porta. Com que el detectiu Jordi era tan llest, va pensar i va dir:
Obre’t, Sèsam!
De cop, la porta es va obrir.
Darrera la porta hi havia un egipci treballant.
A en Jordi li va fer mala espina, i sense fer soroll s’hi va acostar. Li va posar una injecció d’amnèsia i l’egipci es va quedar adormit com un tronc.
Va començar a examinar l’egipci i, en el pal en què treballava, va veure un paper enganxat que deia:
"Ens trobarem al passadís central per emportar-nos el tresor."
A la tarda, en Jordi va seguir l’Ayoub que anava cap al passadís. Es va amagar i va sentir el que deien:
- Robem el tresor. Fugim d’aquí! –va dir l’Ayoub.
- Sí, ha, ha, ha!
Es van escapar per una porta misteriosa.
Però un paper evitava que la porta es tanqués, i gràcies al paper amb prou feines va poder sortir. Llavors va mirar el paper, on hi havia dibuixada una piràmide que era on hi havia el tresor! Va anar a buscar-lo i va trobar els dos egipcis.
Va passar per un passadís molt llarg i després de trenta minuts va sortir.
Després de caminar més i més va veure una piràmide, era la del tresor! Hi va entrar, i del sostre queien gotes de sang. Va pujar unes escales i va veure tres portes. Una porta era de la prehistòria, una altra de lletres xineses, i l’última de dibuixos egipcis. Va entrar per la dels dibuixos egipcis i va trobar el tresor! Però havia de fer una trampa per als dos egipcis. Ràpidament va tornar al passadís central, però no hi havia el paper! Va pensar i va dir:
Muntaré la trampa aquí mateix! Sí!
Els egipcis van sortir i...pataplam! van caure a la trampa. En Jordi va emmanillar els dos egipcis i va tornar a la vida normal.
Al final va ser ric i es va comprar un palau i un Ferrari.
Ah! Els egipcis van anar a la presó. I durant tota la seva vida en Jordi va ser detectiu.
Àlex Romero i Bas
"RKJ"
Clavellina rosa de cinquè

Fantasies

Fa una setmana, em va passar el que ningú no s’imaginaria mai.
Tot va començar el divendres passat, quan com cada dia, vaig raspallar-me les dents, vaig beure aigua, i em vaig estirar al llit. Vaig agafar el meu company de somnis tendre, suau, tou com un cotó fluix: el meu osset de peluix, i vaig tancar els ulls. Quan ja estava a punt d’adormir-me, vaig sentir un sorollet que semblava venir de la finestra, però no hi vaig veure res. Vaig tornar a tancar els ulls i, al cap d’un moment, un altre sorollet. Vaig obrir-la, i de fora va aparèixer una cosa brillant, petitona i delicada com una rosa, amb dues ales fines com la seda, amb forma de pètal de margarida, una petita personeta voladora, i...
Un moment, allò semblava una fada!!!. Però deixeu-me pensar, jo devia estar somniant!!!, vaig pensar que, potser, si em fregava els ulls..., però no va funcionar, continuava veient el mateix. La fada em va dir que l’acompanyés, que era urgent. Em va tirar pólvores màgiques per poder volar i jo em vaig deixar emportar per la seva bellesa, vaig agafar el meu anell de la sort, que havia estat de la meva besàvia i vaig marxar. La fada em va comentar que l’havien enviada del món de les fades perquè trobés la noia de l’anell sagrat. Jo vaig preguntar de què es tractava i ella em va contestar que les fades que hi havia gravades a l’anell eren la reina i la princesa del món de les fades. Va explicar que la meva besàvia havia descobert, un dia, aquell món meravellós
i havia encarregat que quan el seu descendent
amb més imaginació tingués onze anys,
li ensenyessin aquell món.
Vam arribar a un bosc amb molts arbres i en el més gruixut de tots la fada es va parar.
- El teu anell encaixa en aquesta marca de l’arbre, si el poses i el gires cap a la dreta, et faràs més petita, per poder entrar dins d’aquest arbre, que és l’entrada al meu món -
Vaig girar la clau-anell i unes pólvores brillants em van envoltar i em vaig fer petita, vaig ser de la mida d’una fada!! Tot seguit vam entrar a dins del tronc i vam caure, per una mena de tobogan fosc. En arribar-hi em van presentar la reina que em va regalar un collaret fet amb diamants amb forma de fada en senyal del seu afecte, i també em va presentar la princesa. Em van dir que quan volgués podia tornar a casa, però mentrestant, podia fer la meva. Com que encara em duraven els efectes de les pólvores, vaig marxar volant, per poder contemplar allò des del cel. Hi havia unes flors precioses, fines, delicades i amb un aroma fresc, que des del cel es podia olorar. Hi havia arbres amb moltes fulles, de color verd clar i molt frondosos, semblaven gelats de menta. Hi havia plantes aromàtiques, amb una olor forta, però tan bona...Tot allò em feia sentir com...com a un element més de la natura, com si fos una flor, o un arbre o...Vaig enlairar-me cara al cel per poder-me estirar en un núvol i així deixar-me emportar mentre veia volar ocells a la meva altura! Vaig baixar i més enllà vaig veure un llac immens, semblava un mar! Vaig passar per allà i vaig tocar l’aigua mentre volava, semblava que m’acariciava!
Era un aigua molt neta, gairebé transparent, clara, però d’un color maragda. Com que era tan petitona, m’hi vaig estar estirada una estona, surant i relaxada, fins que va arribar la posta de sol. Vaig observar com es reflectia a l’aigua aquella esfera brillant, ardent, calenta, que em feia de radiador allà enmig de la natura, fent-me sentir, una mica més, com a casa. Tot era maquíssim, però estava cansada de tantes experiències i, sense voler-ho em vaig deixar caure en una marieta que hi havia per allà. M’estava adormint, quan la marieta va aixecar al vol. La brisa suau em topava a la cara com si em volgués acaronar. La marieta es va posar sobre un arbre, molt alt, des d’on es veia tot com si estigués en una muntanya, o com si estigués al davant d’una espècie de Catalunya en Miniatura. Tot era preciós, estava somniant desperta, quan va aparèixer la fada que m’havia guiat, em va espantar, arribant tant de sobte, i de l’ensurt vaig caure de l’arbre, sort que a sota meu hi havia una bassa bastant gran. Vaig caure allà i vaig quedar inconscient. Algú em va rescatar, i després d’això no em recordo de res. Només sé que vaig aparèixer al meu llit, una mica xopa i estossegant, mig ofegada i amb un collaret de fades. Seria veritat el que m’havia passat, o havia estat un somni? No ho sé, però va ser tan maco...

Patrícia Zamora i Guerrero
"S.O.S Planeta Terra"
Clavellina rosa de sisè

El llibre encantat

La meva història comença així. Un dia de cada dia, a les deu del vespre jo trec a passejar el meu gos. Tot passejant pel carrer al terra, veig un llibre molt extrany. Era un llibre gruixut, la portada era vermella i no tenia títol. El vaig agafar i el vaig obrir, de dins sortia una música molt dolça. Me'l vaig endur a casa, el vaig deixar dins de l'armari i me'n vaig anar a dormir. L'endemà era dissabte, i no havia d'anar a l'escola així que em vaig aixecar molt tard, i vaig obrir l'armari i el llibre havia desaperegut. Vaig engegar la televisió i a les notícies deien.....S'ha perdut un llibre molt perillòs, molt gruixut, amb la tapa vermella i sense títol. Jo espantada em vaig ficar a trobar-lo per tota la casa fins que el vaig trobar, era a les golfes. Molt a poca poc em vaig anar acostant, de cop la porta es va tancar, estava molt espantada, al cap d'una estona els llums trambé es van apagar, tenia algú al darrera, no veia res ni tan sols el llibre que era molt gran. Tot va quedar en silenci i es va començar a sentir la dolça musica del llibre...Vaig fer un salt del llit i vaig caure al terra, tot havia estat un somni. I vigileu amb els llibres que us trobeu, mai se sap el que pot passar.
Laia C. 6èB

El 3 Toca el dos

Sabeu que el tres és un dels números més utilitzats del món? Doncs un dia el 3 va decidir tocar el dos de tant gastat que estava. Va marxar i va demanar a tots els nombres si els hi volia canviar. Va començar pel dos, el va trucar, però estava el contestador posat que deia: Ho sento he tocat el 22. El 3 va pensar:- i si metre no hi és li robo el lloc? I el tres va sortir corrents i pel camí va travar els germans 99. Ells li van dir:
- On vas tant de pressa?
- És que em vull canviar el lloc amb un altra número
- A doncs demana-li al 100 que també està fart de ser l’últim
- D’acord, gràcies
El tres va marxar volant. Però la casa del 100 era pràcticament inaccessible. Estava dalt d’un turó voltat d’un riu amb cocodrils i l’únic pont que hi havia estava tapat per els ferotges germans 111.111. En veure això el tres es va desanimar. Però no es va donar per vençut abans de començar. Se’n va anar a la fusteria i va comprar fusta per fer un avio de pedals. Si va estar al menys un mes, però al final ho va aconseguir. Es va enlairar, però no havia tingut amb compte els grans ocells que dominaven el cel. Els ocells van anar a destruir l’avio i ho van aconseguir. Tot i això el tres portava paracaigudes. I va aterrar dins al jardí de la casa. Va tocar el timbre i va demanar pel senyor 100. Va poder parlar, però com que el 100 li tallava el rotllo no ho ho va poder dir fins que se’n va cansar.
- Ara si. Oi que no t’agrada el teu lloc?
- No. Ningú em ve visitar i no puc sortir.
- Molt bé em vols canviar el lloc?
- Va si
L’endemà ja s’havia fet la mudança quan el 100 es va asseure a la cadira del tres les calculadores, els pannells, la informació de l’ordinador...
Tot s’havia canviat. El tres ara s’escrivia 100. Els científic, matemàtics, inventors, no entenien res. Després de uns quants dies va venir a casa del 100 (3) una visita del cap dels llicenciats en Matemàtiques a explicar-ho:
- Senyor 3 vull dir 100
- Si parli
- El problema es que desorientats amb aquest canvi. Tota la gent no sap res també es pensa que és una broma.
- Es que és una broma. Això només és un conta.
- A si ? I com és que afecta al món real?.
- Tu no vens del món real. Ets un personatge que surt en un conte. I resulta que aquest conte s’ha acabat. Ara tot ha tornat a la normalitat.


Arnau 6èB

La casa del llac

Una vegada, vam anar a fer una excursió a no sé on, només sé que era un lloc tranquil i no hi vivia ningú. Vam voltar per uns prats molt grans i no hi vivia ningú. Vam voltar per uns prats molt grans i molt tranquils, amb flors i papallones. De cop el cel es va tapar i van començar a caure gotes d’aigua fines que semblaven ratlles el cel. Vam córrer a buscar un refugi o alguna pedra gran per protegir-nos, perquè cada vegada plovia més fort i com no trobàvem res ens vam separar: "Jo aniria amb el meu pare i la meva germana, amb la meva mare" i així ho vam fer.

Vam estar caminant uns cinc minuts fins que vaig veure una casa de fusta, una mica vella, però encara estava en condicions. Li vaig dir al meu pare que allà a l’esquerra es veia una casa. Tots dos vam pensar que el millor seria picar a la porta, però quan vam picar ningú no va contestar.

Vam cridar per saber si hi havia algú, però res. Tot seguir la porta es va obrir sola, es veu que no tenia clau i sempre estava oberta, perquè no hi havia ningú.

Era una casa collidora, de color blanc i d’una fusta vella, les vistes eren impressionants, al davant del balcó hi havia un llac molt gran i al fons de tot , quan ja s’acabava el llac, continuaven els prats. La casa, perquè no hi hagués tanta humitat, estava 1 metre aixecada de terra gràcies a unes potes primes i llargues que tenia a baix.

Al cap d’uns minuts vam cridar a la meva mare i la meva germana perquè vinguessin. Quan van venir no s’ho podien creure. Era una casa de somnis, només faltava pintar-la una mica i tapar alguns forats, i ja estaria llesta. Així ho vam fer, la vam pintar i li vam tapar els forats, en aquell moment, era estiu i feia calor, així que ens vam banyar al llac.

Els dies van anar passant ràpids com coets de l’ho bé que ens ho passàvem i cada vegada s’acostava més l’hora de tornar a l’escola. Dos dies abans de començar l’escola vam tornar a Torelló i quan vam començar l’escola jo em moria de ganes que comencessin les vacances d’estiu per poder tornar a la casa del llac.

Així, cada estiu vam anar a aquella casa. I ara, que ja fa uns quants anys des de que vam trobar la casa, encara me’n recordo de quan la vaig veure per primera vegada. Amb tots els detalls.

Patrícia Z. 5è B