Premis Clavellina

CLAVELLINA GROGA de primer

L’OCELL I EN POL

Hi havia una vegada en Pol i el seu ocell que eren molt amics. L’ocell, com que era tan amic seu, sempre pujava a la seva espatlla.
En Pol i l’ocell se’n van anar a donar una volta i, de sobte, quan ja es feia fosc, va aparèixer una mosca molt pesada que no els deixava continuar el camí cap a casa.
La mosca els anava seguint i es va quedar tota la nit al damunt de la teulada.
L’endemà, va arribar una papallona molt trempada i va fer que la mosca desaparegués, perquè era una papallona màgica.
La papallona, l’ocell i en Pol, se’n van anar ben contents, sense la mosca, amb avió de vacances.


Cèlia Ballana i Font
“Estrella”

CLAVELLINA GROGA de segon

EL COFRE ENCANTAT

Fa molts i molts anys, hi havia una cova on ningú hi ficava un dit. Tota la gent deia que estava encantada.
Expliquen que hi va entrar un home i no se’l va tornar a veure, per això si mires de lluny veuràs un crani.
Un dia un nen va entrar al bosc. Portava aigua i menjar, i va trigar dies a trobar la cova. Va veure una cosa brillant de color daurat i sense por va entrar molt ràpid i va veure un cofre.
Però quan anava a sortir hi havia una espècie de roca gegant. Va fer el que va poder però res funcionava, i se’n va recordar del cofre. El va obrir i estava ple de monedes negres. Potser era aquell l’encanteri?
Va fer malbé totes les monedes i de dins d’aquella roca va sortir un altre cofre, i aquest sí que estava ple de monedes d’or. Va tornar al poble i va dir a tothom que l’encanteri s’havia desfet.


Llorenç Mercadé i Aguilar
“Jóker”

CLAVELLINA BLANCA de tercer

REBEL•LIÓ AL BOSC

Vet aquí una vegada un bosc on tots els animals vivien tranquils: el llop, la guilla, l’àguila...
Però un dia va passar la desgràcia. Al bosc va arribar una espècie molt estranya: un linx ibèric. Es passejava pel bosc amb aire de superioritat. Els primers dies tothom s’hi volia fer amic, el segon totes les femelles li anaven al darrera. Tots els mascles estaven molt enfadats, els estaven robant la parella! Quan el veien passar li deien: - mira el fatxenda! – i se’n reien. Però no servia.
Una tarda van decidir fer-li una “brometa” (pesada).
Com cada matí, el linx va passar per una bassa, però llavors va passar una cosa que no passa cada matí. Li va caure un pot de mel, totes les abelles el perseguien. Com cridava!
Després d’allò no se li va veure el pèl mai més.


Mariona Fontserè i Andrés
“Primavera”

CLAVELLINA BLANCA de quart

EL NARVAL

Vet aquí que a sota el mar hi vivia un narval petit, estava molt content i era molt eixerit.
Li agradava molt anar a l’escola, a l’escola de cetacis, és clar.
Un dia, quan estava fent un conte, de sobte la mestra es va posar a cridar: - un tauró blanc! un tauró blanc! – i tothom va sortir nedant.
El narval no havia vist mai un tauró blanc, així que en comptes de marxar nedant com la resta es va quedar amagat darrera unes algues...
El tauró el va descobrir i el narval es va posar a tremolar de por al veure aquell animal tan gran. Però el tauró blanc li va dir: - vols ser el meu amic?, no et vull fer mal, només vull un amic; tothom quan em veu marxa corrents, i això no pot ser... no m’agrada gens!
I des d’aquell dia el narval i el tauró blanc van ser amics inseparables. El tauró sempre defensava el narval i aquest sempre li era fidel. Només hi havia un petit problema, que els seus pares no volien que fossin amics. Allò que fan els pares...
Però com que per ells la seva amistat era molt important van decidir preparar un dinar sorpresa al restaurant del mar.
Van arribar els pares del tauró, els del narval i ells. Un cop tots allà es van conèixer i es van fer molt amics. I els pares van comprendre que havien estat injustos amb els seus fills.
I així, doncs, els van deixar ser amics.
I tot això és cert com que el conte
s’ha acabat. Si us ha agradat bé i sinó també.


Meritxell Yebra i Berenguer
“Catalunya”

CLAVELLINA ROSA de cinquè

LES AVENTURES D’UN HÀMSTER

Hola, em dic Rufus i sóc un hàmster i us explicaré la meva història.
Un dia assolellat, el meu amo em va portar a casa d’uns amics que tenien un jardí grandiós. Em van treure de la gàbia i em van deixar voltar pel gran jardí. Anava veient flors, tota classe d’herbes... Però de sobte vaig veure una cosa que rodava sobre la vorera, em sembla que li deien pilota els humans, ja que vaig fer un curs avançat de la llengua d’aquells mamífers sense pèl. Em vaig “colar” entre els barrots que em separaven de la piloteta.
Quan vaig aconseguir sortir, vaig notar que el terra era fred i brut. Allò no em va frenar de córrer cap a la pilota, la vaig atrapar sí, però quan me’n vaig adonar, aquella piloteta era una pilotassa. Des del jardí semblava més petita. Vaig passar dos dies i mig al carrer, sense ningú que em donés menjar, ningú que em banyés i ningú que em raspallés la panxa quan ho necessités.
Vaig conèixer un altre hàmster que em va explicar que també s’havia perdut, recordo que es deia Silver.
Dues germanes molt trempades em van trobar i em van acollir a casa seva. Em van banyar i em van donar menjar. Em van llançar una espècie de flash. Des de la finestra del menjador vaig veure que penjaven els meus duplicats per tot el barri.
L’amo i un dels seus amics van veure el cartell, van pujar a casa d’aquell amic i van marcar el número de telèfon que hi havia escrit al cartell. Així va ser com l’amo em va trobar almenys fins que em torni a escapar.


Joan Clota i Cots
“Anònim”


CLAVELLINA ROSA de sisè

QUE ESTRANY!

Aquesta sóc jo, una noia peculiar que no sé perquè sempre acabava ficada en embolics…
Mireu, tenia ganes d’anar de vacances i, vaig agafar un catàleg d’aquells que hi ha tants viatges i hotels i em vaig posar a fullejar, no em convencia res, tot era caríssim i amb això de la crisi…
Però a l’última pàgina del catàleg hi havia una mena de castell que semblava sortit d’un conte de fades, era fantàstic. Deia: “envoltat de bosc, per passar una estança amb tranquil•litat i, a part, molt econòmic”.
Vaig agafar el primer vol que sortia cap allà i en un tres i no res vaig ser-hi.
Vaig agafar uns quants taxis abans d’arribar allà, i quan vaig ser davant me’l vaig haver de mirar dos cops perquè no s’assemblava gens al de la foto! De castell de conte de fades res de res, semblava que havia de caure a trossos..., de bosc sí que n’hi havia però no havien dit que era un bosc tenebrós i és clar... no m’estranyava que fos econòmic... Ara ja era allà i m’havia compromès a estar-m’hi dos dies. Què hi farem?, em vaig dir a mi mateixa... potser per dins és una passada. Vaig sospirar, vaig agafar l’equipatge i em vaig ficar cap a dins. Només d’arribar, una noia em va demanar el nom mentre un altre noi m’agafava l’equipatge i me’l duia a l’habitació.
Quina sort que l’havia demanat amb vistes l’habitació, m’intentava convèncer a mi mateixa. Vaig entrar, el noi em va deixar l’equipatge damunt el llit i va marxar donant un cop fort de
porta! Quin fracàs d’habitació, la porta no tancava bé, el llit era molt incòmode i tan sols hi havia un balancí que grinyolava.
Vaig anar corrents cap a la finestra per veure les vistes però... res de res, un arbre gegantí ho tapava tot i vaig pensar: tants arbres que tallen avui dia i aquest no...


Mentre estava desfent les maletes va venir una senyora a avisar-me que era l’hora de dinar. Quina sort! amb la gana que tenia... Vaig baixar tan ràpid com vaig poder cap al menjador, però va resultar que estava sola, no hi havia ni una mosca. Em vaig mirar el menú i de primer plat hi havia sopa amb espècies, de segon paté de “fuà” i per postres pastís de fruites. Caram quina bona pinta! però va resultar que la sopa no era amb espècies sinó amb coses horribles que suraven, el paté de “fuà” era un ànec amb paté untat i el pastís no em venia pas de gust provar-lo després del que havia vist!
Com us podeu imaginar no vaig provar res! Tota pansida vaig pujar cap a l’habitació, vaig tancar el llum i em vaig estirar al llit, però al mig d’aquell boscot no es parava de sentir sorolls i coses estranyes.
Jo morta de por vaig encendre el llum i vaig veure un home al costat del llit mirant-me amb molta atenció: - AHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHHH! -Vaig cridar: - què carai és això, si és una càmera oculta més val que pareu perquè no té gràcia!, jo me’n vaig d’aquí ara mateix - Però l’home va contestar: - això si pots - i es va començar a acostar a poc a poc i em va mossegar al coll. Des de llavors cada nit de lluna plena em llevo al mig del bosc sense saber què ha passat; jo tan sols recordo que aquell home em va mossegar i prou.
Quina cosa més estranya...Després de cada nit de lluna plena surt gent morta o que ha desaparegut... No pensareu que jo... Per cert avui no és lluna plena?


Carla Guzmán i Tena
“ASH_FF”
MESTRA EN GAI SABER